Blonde és una pel·lícula estrenada a Netflix el 28 de setembre dirigida per Andrew Dominik i protagonitzada per Ana de Armas. Ha estat una de les pel·lícules més esperades de l’any, però al poc temps d’estrenar-la va rebre una pluja de critiques. Seguidament, analitzem si és un dels pitjors films de l’any.
La pel·lícula retracta la vida de la Norma Jean Baker i el seu alter ego, Marilyn Monroe mitjançant un punt de vista modern. Està basat en un dels llibres de la Joyce Carol que explica la seva vida i els maltractes que va patir per part de Hollywood.
La història comença amb la infància de la Norma, que, no va ser gens fàcil. Tenia un pare absent i una mare amb problemes psicològics, la qual estava obsessionada amb el seu pare i li explicava que era un actor famós i que per culpa seva ja no estaven junts. La seva mare la maltractava psicològicament, fins el punt que un dia la va intentar ofegar a la banyera. Per sort ella va aconseguir escapar i demanar ajuda als seus veïns. Finalment, van internar la seva mare i la Norma es va quedar amb els seus veïns fins que un orfenat es va fer càrrec d’ella.
El film fa un salt en el temps fins el moment que ella va començar a fer audicions, però com que no sabia actuar i ningú la contractava. Finalment, veient que no tindria futur si no començava a millorar les seves aptituds d’actriu, va decidir apuntar-se a un curs d’actuació on va conèixer a dos nois amb els quals posteriorment va mantenir relacions sentimentals. Amb aquestes classes la Marilyn va començar a millorar la seva manera d’actuar, de manera que va aconseguir més papers i va ser llavors quan va començar a fer-se coneguda a Hollywood.
Tots els homes que van passar per la seva vida, la van intentar manipular i aprofitar-se de la seva fama, els seus diners i el seu cos. Ella va buscar l’amor i l’efecte del seu pare absent en totes les figures masculines que van ser part de la seva vida, ja sigui el seu director d’una pel·lícula o el seu marit. Va patir d’un total de dos avortaments, un provocat i un espontani. Això la va marcar molt com a persona, ja que un dels seus desitjos era construir una família.
En una de les premiers de la seva pel·lícula va rebre una carta del seu pare, dient-li que sentia haver-la abandonat i que es mantindria en contacte ella a través de cartes. Anys després, un dels seus ex-xicots li va revelar just abans de morir que era ell qui li havia estat escrivint cartes fent-se passar pel seu pare. Això va ser la gota que va vessar el got, i va decidir suïcidar-se, encara que hi ha especulacions sobre que la van matar degut a la seva relació romàntica amb el president John F. Kennedy.
El film ha sigut criticat per la incoherencia de la pel·lícula al representar a Marilyn Monroe i la seva vida, ja que només mostren com era manipulada i estava deprimida perquè la seva infància la va condicionar molt i per altres fets que la van marcar psicològicament.
Totes aquestes característiques son certes, però, no podem oblidar el perfil pel qual recordem a la Marylin; per ser una dona lluitadora, ambiciosa, àvida…
La intenció principal del film (segons la productora i els actors) era mostrar la part no idíl·lica de Marilyn i ensenyar que no només era un “sex symbol”, sinó que tenia sentiments i una personalitat completament diferent a la que es mostrava en públic; però fallen terriblement ja que al intentar criticar-ho la sexualitzen encara més i alimenten més la idea de que les dones són indefenses i han de ser salvades pels homes.
Cal afegir que mostra com l’únic propòsit i desig de la Marilyn tenir un pare present, un marit i fills, el tipic estereotip de dona dels anys 50, que no només no era veritat, sinó que també redueix la icona més gran del cinema i una de les actrius més talentoses.
Una altra crítica que ha incendiat les xarxes socials aquestes últimes setmanes ha sigut el fet que l’avortament es considera a la pel·lícula, com una de les pitjors coses que li pot passar a una dona i culpabilitza la seva decisió de no tenir el seu primer fill quan no estava preparada per ser mare.
Es considera que la imatge que sempre s’ha tingut de Marilyn Monroe és ombrejada per culpa de Blonde i un altre inconvenient que crea la pel·lícula és que ningú no pot defensar la seva imatge ni ella mateixa pot defensar les “acusacions” que planteja el film.
S’ha de dir, que la pel·lícula, com qualsevol altra, té parts positives. L’actuació d’Ana de Armas és espectacular, com aconsegueix mostrar la diferència entre la Marilyn i la Norma Jean és un fet que li dona vivacitat, i també l’accent de l’Ana de Armas s’assimila molt al de la Norma.
La cinematografia també és un aspecte bastant positiu, els plànols i la tècnica que fan servir amb la càmera és digne d’admirar.
Els canvis de blanc i negre a color per mostrar l’estat d’ànim de la Marilyn i pel que estava passant en aquell moment és un toc enginyós i juga amb la idea que encara el món s’estava acostumant al cinema en color com la Marilyn amb la seva nova identitat i fama.
